Concert homenatge a Mossèn Jaume Berdoy
El proppassat mes de febrer moria Mossèn Jaume Berdoy i Alemany, rector de la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès i vicari general del bisbat de Sant Feliu de Llobregat.
El concert del Rèquiem de Mozart que farem el proper dissabte 29 a la Basílica de Santa Maria, organitzat per la Polifònica de Vilafranca en col·laboració amb la Comissió Santa Maria 2020, vol ser un acte de reconeixement i gratitud envers la seva figura, que precisament va impulsar les actuals obres de restauració del temple.
L'obra
El Rèquiem de Mozart és sens dubte una de les obres de referència de la música occidental. Amb el seu fort dramatisme i el seu fascinant atractiu, l’obra fa segles que estimula la imaginació dels oients i alimenta el debat sobre les circumstàncies de la seva composició. Però més enllà de la llegenda motivada pel misteri a l’entorn del seu encàrrec i la mort de l’autor a mitja partitura, és clar que el Rèquiemmozartià ocupa el seu lloc a la història per mèrits propis.
Després de la producció de l’època de Salzburg, que semblava allunyada de la reflexió i el recolliment, obres posteriors de Mozart mostren una espiritualitat humana i una confiança en un món millor. Però, tot i aquest canvi, segurament motivat per la seva vinculació a la francmaçoneria, el cert és que, des de molt jove, el compositor sentia un terror irracional per la mort. A l’estiu del 1791, el comte Franz von Walsegg va enviar un missatger a encarregar-li l’obra a canvi d’una bona suma de diners i del secret sobre l’autoria, amb la intenció de fer-la passar com a pròpia. Mozart, desesperat per la pobresa i assetjat pels deutes, va rebre per endavant la meitat del sou pactat. En aquell moment però, a més d’exercir de mestre de capella a la catedral de Sant Esteve de Viena, estava ocupat amb l’estrena de La Clemenza di Tito i de La Flauta Màgica, i havia d’enllestir el Concert per a clarinet i una cantata maçònica. Esgotat per tant d’esforç, va caure greument malalt. Des d’aleshores i fins a la mateixa nit de la seva mort, el 5 de desembre del mateix any, Mozart es va dedicar exclusivament al Rèquiem.
L’obra, escrita tonalitat de Re menor, poc freqüent en Mozart però associada des de sempre a la mort, és una síntesi de molts elements de la seva música. Els colors ombrívols que hi trobem es poden atribuir a la falta d’instruments com la flauta, l’oboè i el corn, aquí substituïts pel fagot, la trompeta, el trombó i els corni di bassetto.
El text llatí del Rèquiem s’estructura en vuit parts, seguint el ritual de l’ofici de difunts de l’església catòlica: Introit, Kyrie, Seqüència, Ofertori, Sanctus, Benedictus, Agnus Dei i Comunió. La Seqüència al seu torn es divideix en sis fragments, amb passatges tan coneguts com Dies irae, Confutatis o Lacrimosa, i l’Ofertori, es subdivideix en dos.
Per comprendre la polèmica originada amb l’acabament del Rèquiem, cal tenir present que Mozart només componia de manera completa els començaments dels diferents moviments de les seves obres i les transicions entre aquests; de la resta, n’esbossava alguns elements, però era algun deixeble o col·laborador seu qui els acabava. Quan Mozart va morir, la seva vídua Constanze, amb la intenció de cobrar la meitat pendent dels honoraris, va encarregar que algú l’acabés, i fins i tot va tergiversar la història per fer creure que Mozart l’havia enllestit poc abans de morir. La hipòtesi més acceptada és que qui va completar el Rèquiem fou Franz Xaver Süssmayr, un deixeble seu de només 25 anys, i potser el menys expert de tots. Les aportacions fetes per Süssmayr, malgrat que han estat criticades sovint, formen part indissociable de la versió estàndard del Rèquiem que tots coneixem, i tot fa pensar que devia utilitzar apunts, esbossos o indicacions verbals de Mozart.
Gràcies a la popularitat de la música mozartiana a Viena a l’última dècada del segle XVIII, el Rèquiem va obtenir un gran èxit quan es va estrenar a la ciutat el gener de 1793. D’aleshores ençà, ha tingut una influència poderosa en totes les generacions, tant de músics com de públic, i avui dia, comptant amb la seva difusió a través de tota mena de mitjans audiovisuals i tecnològics, s’ha convertit en un autèntic fenomen, no només en la història de la música, sinó en la història de l’art en general.
Afegeix un nou comentari